Resumen de Factors estructuradors d'una comunitat de mesocamivors en un ambient agroforestal Mediterrani
Joan Barrull Ventura
En gestió i conservació resulta d’interès comprendre els mecanismes que regulen l’estructuració o condicionen la dinàmica de les comunitats. Amb la informació que proporcionen 842 fotografies de càmeres trampa i 8.175 excrements, hem estudiat els factors que afavoreixen la coexistència d’una comunitat de mesocarnívors formada per teixons Meles meles (Linnaeus, 1758), guineus Vulpes vulpes (Linnaeus, 1758), i fagines Martes foina (Erxleben, 1777) en un entorn agroforestal mediterrani de la Península Ibèrica. Amb ocupació àmplia i simultània de l'espai i amb activitat conjunta en una àmplia franja horària (bàsicament nocturna i crepuscular), els carnívors diferencien la seva estratègia en funció de la disponibilitat de recursos. A l’estiu, amb recurs d’origen vegetal abundant i de fàcil accés, els solapaments en els patrons de dieta i d’activitat són elevats, i l'elusió temporal al competidor superior permet la utilització conjunta de les mateixes parcel·les. Amb menys recursos de fàcil accés a la tardor (encara que suficients), el manteniment del solapament alimentari es compensa amb l'elusió i la reducció en el solapament de l'activitat. A hivern i primavera, la diferenciació en el comportament de resposta es posa de manifest en la substitució parcial del recurs d'origen vegetal. La diferenciació en les dimensions de nínxol s’ha relacionat amb la complementarietat, les capacitats i necessitats diferencials de cada una de les espècies i amb la seva biologia. Els comportaments de resposta observats són compatibles amb l'estructura jeràrquica dels carnívors, teixó: guineu: fagina. L’activitat cinegètica ha incidit significativament a les comunitats de mesocarnívors en les últimes dècades. El control de depredadors s’ha emprat per reduir la pressió depredadora sobre les espècies més sensibles o de major interès. Tot i la generalització d’aquesta pràctica, són pocs els estudis previs sobre els carnívors de mida mitjana, en els que s’hagi avaluat la seva conveniència. Per omplir aquest buit, s’ha avaluat l’efecte del control de depredadors utilitzant el model de competència de Lotka-Volterra, però amb la incorporació de dos factors addicionals, l’extracció i la immigració. Els resultats obtinguts en l’estudi de simulació han permès explicar els efectes del control en múltiples escenaris i han revelat que els factors que afecten en major mesura a la dinàmica de la població són la taxa intrínseca de creixement, i la intensitat i l’arquitectura de l’extracció. El comportament predit en el model és compatible amb els resultats observats a la Serra de Montsant, on el control de depredadors s’aturà a partir de la temporada de caça 2006-2007 i en anterioritat la gestió dels vedats era amb control en alguns zones i sense control en altres. Amb intensitat de control moderada, la guineu (amb major taxa de creixement intrínsec) va incrementar la població, el teixó (amb menor taxa de creixement intrínsec) la va reduir, i la fagina (amb una taxa de creixement intrínsec intermèdia) va presentar una resposta diferencial, depenent de l'estructura d’extracció. El contrast de resultats obtinguts a les zones amb i sense control, quan aquest s’ha aturat, ha posat de relleu que en un període de tres anys, el teixó (135%) i la fagina (285%) han recuperat i la guineu (-10%) ha retrocedit. Pel hàbitats, el teixó va recuperar en primera instància les parcel·les en les que predomina el conreu, el segueixen les parcel·les amb predomini de matollar i més lentament les parcel·les boscoses. La fagina, va recuperar primer les parcel·les amb predomini de bosc, i després les de matollar i conreu. La guineu va mantenir les parcel·les amb predomini de matollar i va retrocedir lleugerament a bosc i a conreu. Les preferències observades s’han relacionat amb la capacitat de satisfer les necessitats bàsiques d’alimentació, protecció i equilibri amb els competidors.
