Resumen de Teories vector-tensor en gravitació i cosmologia
Aquesta tesi fa un estudi de ses teories Vector-Tensor (VT) basades en es Lagrangià proposat per Will en 1972, que, a banda d’involucrar sa curvatura escalar en sa dita acció, conté uns termes que involucren a un camp vectorial, ses seves derivades i quatre paràmetres arbitraris. Comença fent uns estudi des paràmetres PPN (Parameterized post-Newtonian) en s’ambit d’aquestes teories VT a partir des qual s’avaluen quines d’aquestes teories val sa pena estudiar. A partir d’aquest estudi i d’un segon estudi de viabilitat, quant absència d’inestabilitats quàntiques i clàssiques, és seleccionada per s’estudi una teoria que ha estat etiquetada com a teoria VTIIIa, que correspon a una certa parametrització de sa densitat Lagrangiana, sa qual té tots es valors des PPN coincidents amb sos mateixos en Relativitat General. Una volta centrats en sa teoria VTIIIa; en primer lloc s’escomet un estudi general per passar immediatament a un exhaustiu estudi centrat en cosmologia, es qual comença amb un estudi de s’anometat background cosmològic. Dit estudi de background conclou, entre altres coses, que sa densitat d’energia des camp vectorial, pot exercir es paper de s’energia de la constant cosmològica des model estàndard, i llavors sense necessitat de recórrer a s’energia de buit. Acabat s’estudi de VTIIIa a nivell de background, en segon lloc, són estudiades ses fluctuacions cosmològiques en sa seva aproximació lineal, utilitzant es formalisme invariant gauge de Bardeen. En aquest estudi es demostrat que: 1) es modes tensorials són es mateixos que en Relativitat General i evolucionen d’igual manera, 2) que es modes vectorials són es mateixos que en sa teoria Einstein-Maxwell en absència de càrregues i corrents, 3) que ses equacions d’evolució des modes escalars són diferents a ses de Relativitat General. Acte seguit se procedeix amb so desplegament des modes escalars a on és aparegut un nou mode escalar característic d’aquesta teoria i que no apareix en Relativitat General, calculant-se totes ses equacions per a dites pertorbacions escalars. A continuació són adaptats es codis informàtics CMBFAST, es qual realitza ses prediccions teòriques, i COSMOMC que fa es contrast d’aquestes prediccions amb dades observacionals, concretament amb mesures des satèl·lit WMAP. Igualment se fa amb sos codis informàtics CAMB i una altra versió de COSMOMC pet tal de poder fer ús de ses bases de dades de mesures des satèl·lit Planck. Amb sos nous codis se procedeix a fer una sèrie de processos d’ajust o encaix que inclouen es cas d’un nombre mínim de paràmetres amb diverses fonts de contrast observacional. Respecte an ets resultats obtenguts podríem destacar es següents: • Ses dades des millor encaix són ben similars a Relativitat General, però existeixen uns intervals més amplis per a un nivell de confiança des 68%. • Existeix un ampli rang de valors des paràmetre característic de ses pertorbacions escalars de VTIIIa dins des nivell de confiança des 68%. • En tots ets casos, sa relació entre sa funció de versemblança de VTIIIa i Relativitat General, pes millor encaix, permet afirmar que: des d’un punt de vista estadístic, VTIIIa és lleugerament més probable que Relativitat General. Sa teoria VTIIIa també es aplicada a simetria esfèrica estàtica, a on és trobat que sa forma de sa mètrica és similar a sa mètrica de Reissner–Nordström–de Sitter, mostrant-se que es paper de sa càrrega elèctrica és jugat per una quantitat que és proporcional a sa massa de sa font gravitatòria i certs paràmetres característics de VTIIIa. Finalment, també inclou un estudi d’altre tipus de teoria VT classificada com a VTIb, que és aplicada a cosmologia a on és provat que, es modes vectorials sub-horitzó oscil·len però es seus valors mitjans són coincidents amb sos de Relativitat General que són decreixents; però, es modes super-horitzó augmenten sense oscil·lacions. Per tant, aquests darrers modes podrien esser prou grans prop des desacoblament i posteriorment, i llavors pot esser una explicació a certes anomalies detectades en es primers multipols des sa radiació de fons de microones. Sa tesi inclou, entre altres, un apèndix que demostra que VTIIIa és una teoria de gravitació i no d’electromagnetisme estès.
