Resumen de La jugada perfecta

Jaume Serra, Xavier Vilella i Miró

• Som als vestidors de l’equip. L’entrenador ens ha citat per a una classe teòrica. Vol que aprenguem a situar-nos en el camp en la millor posició per a marcar... Nosaltres li hem dit que ja ho sabem, que no cal que ens ho mostri, però ell, que és molt cabut, insisteix. Hi anem, no sigui que s’empipi i, a la pròxima convocatòria, no ens convoqui per a jugar...

  Comença parlant-nos de la posició en la frontal de l’àrea i compara la situació amb l’entrada pels extrems; vol que reflexionem tenint en compte dues variables, dos aspectes: l’angle de tir i la distància a la porteria.

  En Lolo li ha replicat que això és una bestiesa perquè tots sabem que la millor posició és la que quedi més a prop de la porteria —com que el Lolo té el lloc assegurat a l’equip, és clar, s’atreveix a portar-li la contrària!-. Però el “míster” l’ha tallat en sec —molt ben fet, míster, el Lolo és un savitites!— dient-li que la variable distància a la porteria no és l’única, i que s’ha de combinar amb l’angle de tir. En Lolo s’ha quedat mut durant la resta de la sessió, deu pensar que la teoria no és pas el que domina millor...

  En fi, ens ha proposat un exercici que ens recordava el nostre pas —no de tots, és clar— per l’institut, quan estudiàvem coses poc útils i les havíem de comprendre i raonar. L’exercici és aquest...