Valencia, España
El desenvolupament de la planificació naval del marqués de la ensenada el 1748 va suposar un fort increment de la demanda de fusta per a la construcció de vaixells de l’Armada. Un tipus de fusta, l’emprada per a l’arboradura i les carenes, era la del pi coral melis (pinus sylvestris). Aquest es trobava als Pirineus i a les serres ibèriques de gúdar, Javalambre i Montes Universales. Per a conèixer l’impacte de la nova demanda hem agafat com a punt de partença la situación dels boscos del marquesat de Moya, seguint las Respuestas Generales del cadastre d’ensenada (1751-1752). Aquest marquesat era el principal abastador de fusta de la ciutat de valència i després seria un dels llocs d’extracció per a l’Armada. Darrere el catàleg i reserva dels arbres seleccionats, els assentadors contractats mamprengueren les tales i conduccions de la fusta pels rius guadalaviar, cabriol-Xúquer i guadalope-ebre fins als llocs d’embarcament marítim (Tortosa, grau de valència i cullera). la documentació referida a cinc conduccions ens permet establir les diverses fases del llarg procés, des de la tala dels arbres al boscos fins a l’arribada de les peces o pals a l’Arsenal de cartagena. Un darrere epígraf està dedicat als costos i guanys d’aquestes operacions.
© 2008-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados