Quan qui escriu això estudiava física, no es coneixia cap planeta fora del sistema solar. Encara que era un clam entre la comunitat científica que devia haver-n’hi allà afora, i els primers discos de pols precursors dels planetes s’havien trobat ja en data tan primerenca com 1984, també eren abundants els treballs científics que defensaven (amb bons arguments) que el nostre sistema solar era una cosa única i que si no es trobaven planetes al voltant d’altres estels era senzillament perquè no n’hi havia.
El temps va donar la raó als primers amb el descobriment durant la dècada dels noranta dels primers planetes extrasolars; només calia trobar la tècnica adequada (i tindre paciència). Avui la xifra d’exoplanetes trobats supera ja els 5.000! Una revolució extraordinària que va ser premiada en 2019 amb el Nobel de Física. L’estudi dels exoplanetes ens ha permès saber que el sistema solar és només un cas entre una casuística molt variada de famílies planetàries. Hem trobat sistemes similars al nostre, i altres que no s’hi assemblen gens, planetes gegants com Júpiter orbitant el seu estel més prop que no Mercuri del Sol, planetes rocosos molt més massius que la nostra Terra, o sistemes planetaris compostos aparentment per un únic planeta.
Encara que dels exoplanetes ja en sabem molt, hi ha una peça fonamental que falta: no s’ha trobat cap satèl·lit natural al voltant d’aquests mons remots. De nou el clam és que hi són, però que la sensibilitat dels nostres instruments no és prou alta (al capdavall són objectes molt menors que els planetes) o no s’ha descobert la tècnica adequada per a trobar-los. Encara que, com un ressò del passat, alguns es pregunten si hi ha una cosa especial en el nostre sistema solar i simplement no hi ha «exollunes».
Tot sembla indicar que, de nou, els primers tindran raó, però de moment la veritat és que de satèl·lits naturals extrasolars, no se n’ha trobat cap. Encara que no serà per abundància: al sistema solar hi ha unes 150 llunes, setze amb un diàmetre superior a 1.000 km. N’hi ha de tan interessants com Tità a Saturn, amb una atmosfera més densa que la de la Terra, i mars i rius de metà, o Europa a Júpiter, amb un oceà subterrani el doble de gran que les mars terrestres.
Els satèl·lits dels gegants gasosos són mons per dret propi en què podria haver aparegut la vida. Hi ha diversos exoplanetes gasosos dins de la zona d’habitabilitat del seu estel, és a dir, a una distància d’aquest amb temperatures que permeten l’existència d’aigua líquida. Sobre aquests gegants de gas no seria possible l’existència de mars, però sí en les seues llunes rocoses, com ocorria amb la Pandora de la pel·lícula Avatar. Probablement les exollunes són més abundants que els exoplanetes: alguns científics suggereixen que potser n’hi ha fins i tot de tan grosses com la Terra, i altres postulen que potser la major part de mons habitats de la galàxia són exollunes. Ara només falta trobar-les.
De moment hi ha alguns candidats no confirmats, entre els quals els dos més intrigants són Kepler-1708b i Kepler-1625b, tots dos amb unes presumptes llunes de grandària descomunal, similar a la de Neptú; però l’evidència no és concloent i seguiments posteriors d’aquests planetes no han trobat senyals d’aquests satèl·lits. Amb tot, la cursa per ser els primers a detectar una exolluna està en el punt àlgid i potser el descobriment és molt a la vora. Qui sap, potser en el lapse entre que escric aquestes ratlles i vostè les llegeix s’haja confirmat la troballa d’alguna.
Qui serà la primera persona a «arribar a l’exolluna»?
